La Moixiganga i el Ball de Valencians són els antecedents més pròxims als castells actuals. Tot i que el Ball de Valencians data d’uns anys abans que la Moixiganga, aquesta va tenir més importància a Igualada des dels seus inicis (el primer document escrit és de 1828) fins a la seva transformació a castell i posterior desaparició, data de 1925.

Heus ací, doncs, la Moixiganga igualadina; una de les de més ressò del Principat.

Pinzellada històrica

No se sap exactament quan sorgeix la Moixiganga d’Igualada, però es pot suposar que apareix un temps abans del primer document escrit que es troba, el 13 d’abril de 1828. és per això que utilitzarem aquesta data com a inici del ball a Igualada. Aquell dia, degut a l’estada a la ciutat del rei Ferran VII i la seva esposa Amàlia de Saxònia, es produí la primera actuació de la Moixiganga de la qual se’n conserva una font escrita de Mn. Joan Segura i que fou descrita, amb paraules textuals, de la següent manera: “A la vesprada de los Reys estigueren dues hores al balcó presenciant los balls i grupos piramidals (castells) ab que obsequiaren á SS.MM. les comparses de jóvens ab archs de flors i atxes de cera en les amns”. Segons paraules de Marcel·lí J. Valls, Mn. Segura posa entre parèntesi la paraula castells perquè ell havia estudiat sacerdoci a Tarragona i tenia coneixença sobre el món casteller tarragoní. Recordem que a Igualada sempre s’havia dit Moixiganga en comptes de castell.

La Moixiganga va anar prenent forma; però no fou fins el 1852 quan van aparèixer el terme “Moxiganga” en el primer programa imprès de la Festa Major d’Igualada: “al amanecer del día 24, (…), las dos comparsas de Moigigangas, las cuales ejecutarán algunas suertes del llamado baile de Valencianos, (…), saldrán a correr las calles hasta las diez”. Les dues comparses a les quals el text fa referència eren les dues colles existents a Igualada, identitat que desconeixem. D’aquest escrit fixarem en la cita que fa de “baile de Valencianos”. Hem dit al principi que molta gent anomenava al ball de Valencians al fet de fer castells, i que la primera cita dels castells és de l’any 1805, per tant és lògic que a Igualada també s’anomenés de la amteixa manera. Així podem afirmar que els nostres moixiganguers es dedicaven a fer els dos balls: el de la Moixiganga i el de valencians, o sigui, castells.

La dualitat de colles constatada en el programa de 1852 és una característica que, amb alguna o altra interrupció de més o menys durada, identifica la trajectòria de la Moixiganga. Per exemple, l’any 1881, Jaume Serra i Iglesias –primer arxiver municipal d’Igualada-, al seu quadre de costums igualadins titulat “La Festa Major”, parla de les dues famoses colles encapçlades pels llegendaris Traguetes i Carinyo: “Fa …ja fa alguns anys que sol haberhi duas collas de Moixiganga… ¡Déu nos enguart de dir quina es la mellor, si la del Traguetas ó la del Carinyo perque’ns exposariam à rébrer algun disgust!“. Subratllem aquests dos noms perquè han sigut els més esmentats i, alhora, els més importants per la nostra Moixiganga, però cal tenir en compte que la Moixiganga va tenir molts líders. La rivalitat es va mantenir durant gairebé tota la segona meitat del segle XIX fins que a finals de segle i principis del segle XX que, segons sembla, només sortia una colla. Algun any, fins i tot, per motius contraris a la voluntat popular, la Moixiganga no participà als actes de la Festa Major. Uns anys més tard, ja a la segonadècada de segle, amb motiu d’una escissió produïda al sí de l’única colla existent, es recuperà la rivalitat tradicional. Les dues colles, batejades pel poble com la “colla vella” i la “colla nova” van reviure l’antiga rivalitat. La competència, però, va tenir vida efímera, ja que la desaparició de la “colla nova” va ser seguida, el 1925, per la mort de la “colla vella”. Això va suposar la fi d’un intens capítol de vida moixiganguera (i castellera) que, després de 70 anys de letargia, s’ha revitalitzat amb la fundació recent de la colla “Moixiganguers d’Igualada”, l’any 1995.

Components de la Moixiganga

La moixiganga estava formada per una cinquantena curta de components anomenats “moixiganguers” o “moixigangueros”, entre els homes jovenets i nens, ja que la seva diversitat d’evolucions necessitava la participació de gent de totes estatures i corpulències (com ja succeeix en els castells actuals). L’activitat era considerada d’homes i les dones no intervenien en aquest acte folklòric.

Quan i a on realitzaven les seves actuacions. La festa major

Al marge de l’origen que pugui tenir, la moixiganga cal vincular-la estretament amb la festa major. Fora de la festa major, dins del període històric que ens ocupa (1828-1925), solament sortia al carrer en ocasions de caire molt extraordinari, com l’esmentada visita reial de 1828, les festes de l’arribada del carrilet el 1893 o la commemoració del centenari de la gesta del bruc el 1908.

El dia 23 d’agost (vigília del dia de sant Bartomeu, patró de la ciutat), en vesprejar, després d’algunes setmanes d’assaig als picapedrers (plaça dels porcs) o a d’altres indrets de la ciutat, tenia lloc “l’entrada de la moixiganga”. Era doncs, el primer contacte amb l’ambient festiu unes hores abans. Els moixiganguers sortien al carrer amb la seva indumentària típica, afilerats de dos en dos portant una torxa encesa i saludaven les autoritats tot recorrent els principals carrers de la ciutat. Passades les nou del vespre, sortia de l’ajuntament “l’extraordinària Passada” integrada per la banda de música, la moixiganga i altres grups de balls, danses i entremesos.

L’endemà de bon matí les gralles de la moixiganga tocaven “diana”. A la vegada, els moixiganguers resseguien places i carrers i més tard acompanyaven a les autoritats a l’església parroquial de santa Maria per assistir a l’Ofici Solemne. Al sortir d’ofici, davant de l’ajuntament es produïa “l’Extraordinària Gatzara”; és a dir, l’acte de la moixiganga en si. No cal dir que la moixiganga era l’acte més rellevant dels que es produïen a la plaça. Allí no es representava cap misteri, els moixiganguers es convertien en autèntics castellers i aixecaven els seus espadats, torres i castells al so d’una melodia que tenia una gran semblança amb la dels xiquets de Valls. Així ho explica Jaume Serra i Iglesias (arxiver municipal): “mentrestant las moixigangas fan sos més atrevits espadats y castells i sas més altas torras ab gran ansietat del públich que las contemplant fixament y apenas respirant. ¡Quins crits d’esglay cada vegada que un castell ó espadat s’ensorra! ¡Quins picaments de mans quan lo petit noyet arriba al terme de sa perillosa pujada y ab son barretet saluda graciosament al senyor Arcalde que en lo balcó l’espera!!!

A les sis de la tarda, després d’haver dinat canelons, començava a caminar la “Solemne Processó”, que era seguida per les autoritats, als “moixigangueros” i la resta de grups folklòrics.

L’endemà, dia de sant Faust, la moixiganga cremava les últimes energies. Tornaven a recórrer places i carrers tot actuant davant dels balcons de les persones més importants de la ciutat.

Indumentària

Passatges bibliogràfics de diversos autors igualadins d’ahir i d’avui, com també descripcions personals rebudes de ciutadans actuals que visqueren l’època de la moixiganga, amb l’ajuda de les fotografies contingudes a l’arxiu fotogràfic municipal, han permès la reconstrucció ideal de la indumentària emprada pels “moixigangueros”. Aquest utilitzaven camisa blanca, faixa vermella, negre o blava, faldilleta vermella amb vius d’un altre color com ara el groc, calçotets blancs, mitgetes de colors que cobrien la canyella de la cama, sabatilles de color de cendra amb una sola molt fina i flexible, i un mocador de seda lligat al cap i al coll.

Significat del ball de la moixiganga. Els misteris

Així com els castells actuals no tenen cap significació especial, l’antiga moixiganga en tenia una de ben determinada. Aquest col·lectiu humà, representava figures (vulgarment anomenades misteris) de difícil execució i formada per espadats, torres i castells que representaven els diferents passos de la passió de Crist. El significat era clarament religiós. La formació d’aquestes figures pròpies del ball de la moixiganga, típic de les terres de la Catalunya Nova (Penedès, Anoia i Camp de Tarragona), es feia de manera ràpida i acompassada tot muntant quadres de gran bellesa plàstica i sempre sota l’acompanyament musical de la gralla i el tabal. Seguint les normes del ball, els misteris eren precedits sempre per uns moviments de dansa senzills i elementals. Si bé, ocasionalment, s’exhibien en algun altre moment de la festa major, era la processó de sant Bartomeu on aquestes vistoses escenificacions del rosari adquirien el seu màxim relleu; una espectacularitat i emotivitat realçades per la religiositat de l’acte, pels tons poètics que donava l’hora capvespral en la que es produïa la representació, així com les torxes enceses amb les que s’adornaven les construccions.

Malgrat la no conservació de la coreografia del ball, durant les últimes dècades i en l’actualitat, grups folklòrics igualadins com l’Agrupació Folklòrica d’Igualada o Bitrac Dansa, efectuen diverses representacions dels misteris de la moixiganga que ajuden a recordar els orígens dels actuals castells.

Música

L’actuació de la moixiganga no es podia entendre del tot sense prestar la deguda atenció a l’acompanyament musical a càrrec de grallers i timbalers.

La melodia de “l’entrada” constava d’uns compassos inicials amb solemnitat i grandiositat processional que donaven lloc a uns altres compassos més alegres i enjogassats. La música que empenyia els moixigangueros a enfilar-se castells amunt era la mateixa que la dels xiquets de Valls, la qual continua utilitzant-se en totes les colles del món casteller. Els misteris i la seva dansa precedent es desenvolupaven al compàs d’unes notes molt semblants a les de l’entrada, molt similars a les de la moixiganga del Penedès. No s’ha d’oblidar la “diana”, de melodia i estructura gairebé idèntiques a les “matinades” de les poblacions castelleres de més tradició.

El perquè de la transformació

Així com a la ciutat de Valls està documentada la primera actuació a on es realitzaren castells, a Igualada no passa així, tot i que quan el programa de festa major de l’any 1852 s’esmenta “suertes del baile llamado de valencianos” suposem que es referia als actuals castells (amb lleus variants). Així la transformació es dugué a terme abans de l’any 1852, encara que cal tenir en compte que els moixigangueros, a diferència dels xiquets vallencs, executaven el ball de la moixiganga i el ball de valencians (castells) i no s’especialitzaren en aquest últim.

Si difícil és datar l’inici dels castells a la nostra ciutat, més difícil és saber perquè compaginaven els castells amb la moixiganga i com es van introduir a la nostra ciutat. Anem per parts, Igualada està englobada en el marc històric de la Catalunya Nova, tot i ser terra de frontera, posseeix els costums, les tradicions i el folklore d’aquesta: la moixiganga, el ball de valencians, els bastoners, els castells… En el passat, les comunicacions i les relacions comercials, eren més intenses amb ciutats com Valls, Vilafranca o Sitges (Catalunya Nova) que no pas en ciutats de la Catalunya Vella. És lògic, per tant, que Igualada adoptés els models folklòrics de la Catalunya Nova, i s’importessin els balls abans esmentats.

A tall d’anècdota, explicarem que a l’any 1869 hi va haver una greu crisi del tèxtil vallenc amb aldarulls, cremes de fàbriques… Molta gent de la capital de l’Alt Camp tota indignada va haver d’emigrar a ciutats com Igualada, Terrassa, Sabadell i altres localitats amb indústria tèxtil. Allí s’integraren a la comunitat obrera, per tant també participaven dels seus costums i precisament eren els obrers els qui realitzaven les diferents activitats folklòriques. Tot i que podem afirmar que els nous vallencs no introduïren els castells a Igualada, segur que en varen formar part i van ensenyar noves nocions als moixigangueros que els havien acollit.